Parada 4: El granit i el sauló

Ens comencem a endinsar per un dels caminets més emboscats, més íntims, més nostres. Som entremig de branquillons, pedres i pinassa. La pinassa és la fullaraca del pi que queda acumulada a terra, aquesta conté unes substàncies que resulten tòxiques per altres plantes i, per aquest motiu, els boscos que contenen pins disposen de molt poca –per no dir nul·la- quantitat d’herbes o arbustos. 

Aquest bosc, però, no només conté pins, sinó també alzines. Les arbredes d’aquest tipus són ben curioses, ja que resulten d’una barreja ben estranya: l’alzina, que creix en llocs ombrívols, i el pi, que, contràriament, creix en llocs assolellats. D’aquesta manera, ens sembla, a priori, impossible la formació d’un bosc mixt (bosc d’alzines i pins) ja que aquests arbres necessiten climes absolutament diferents. Tanmateix, el procediment de formació és ben senzill: 

Primerament creix el pi sota la llum del sol i, posteriorment, quan aquest ha crescut i genera una certa ombra, germinen altres arbres com l’alzina, arbre predominant a Palafolls atesa la situació geogràfica en què ens trobem. L’alzina, però, creix i s’estén ràpidament; per tant, el pi, quan és envaït per l’alzina, obté una ombra excessiva que provoca el trencament del bosc mixt: l’alzina predomina al terreny i el pi, consegüentment, deixa de germinar. 

Amb això deduïm que, quan ens situem en un bosc mixt en què el pi predomina, l’ecosistema és jove. En canvi, quan l’alzina està estesa, predomina el terreny i els pins comencen a patir d’ombra, l’ecosistema és més madur. En el cas d’aquest bosc, considerem que l’ecosistema es manté encara força jove. 

Com hem comentat, ens trobem a la banda assolellada de la muntanya. Això és degut que ens situem en una carena paral·lela al camí del sol i, per tant, es produeix l’efecte solell i obaga: aquest efecte consisteix en que es crea una divisió molt clara de la lluminositat a la muntanya en la qual una banda serà sempre més ombrívola (obaga) que no pas l’altre (solell). Aquest efecte influeix a gran escala quant a la vegetació i els usos del sòl. En el cantó obaga determinem un bosc humit i fred, resultat de menys hores i intensitat del sol. En aquest hi creixeran, per exemple, la molsa o les alzines.

A l’altra vessant, contràriament, hi haurà més hores de sol i amb més intensitat, per tant, serà un bosc més calorós i les plantes que hi creixeran seran heliòfiles, com per exemple els pins. L’alternança obaga - solell determina l’existència de medis diferents a banda i banda de la muntanya, de la mateixa manera que condiciona l’adaptació dels éssers vius de cada una d’elles.

Les plantes situades a la part del solell procuren evitar l’exposició al sol de les seves fulles de diferents maneres: disminuint la mida d’aquestes, doblegant-les, impermeabilitzant-les amb una cutícula gruixuda i utilitzant els pèls a les fulles i/o a les tiges per tal de retenir l’aigua de la pluja i atenuar l’evaporació i pèrdua de l’aigua emmagatzemada en elles. 

Així doncs, a partir de la morfologia d’una planta (la mida i pèls a les fulles o a la tija, per exemple) podem conèixer les característiques ambientals de l’indret en qüestió, ja que aquestes variaran depenent del clima i la lluminositat (vessant obaga o vessant solell).

Ens situem al marge d’un petit penya-segat englobat encara dins la parada. Les zones amb penya-segats, generalment, es consideren llocs amb un risc geològic elevat a causa dels despreniments, alteracions i esmicolaments de les roques superficials (sota l’acció dels agents atmosfèrics). Al terra trobem un polsim (concretament fragments de sorra grollera) anomenat sauló. El sauló és un material arenós molt característic format a partir de la meteorització dels granitoides. Per a que aquesta es produeixi primerament els granitoides afloren i entren en contacte amb l’atmosfera, aleshores alguns dels minerals constituents de la roca comencen a alterar-se, fins que, amb el pas dels segles, la roca s’acaba engrunant i així meteoritzant.

Entre el sauló que trobem al terra és freqüent trobar alguns fragments de granitoides (les quals són boles de granit molt dures) encara sense alterar i amb un gran valor paisatgístic:

Des d’aquest mateix penya-segat podem veure part de l’itinerari transcorregut. A més a més, si observem una mica més enllà, veurem una pista de sorra ampla vora la qual identifiquem un parell d’alzines monumentals.

Aquests arbres es reconeixen per quatre trets característics: les seves grans dimensions, la vellesa, la significació històrica i el simbolisme. Segons el Decret 214/ 198766: “Es consideren arbres monumentals els exemplars que, per les mides excepcionals dins de la seva espècie o per la seva edat, història o particularitat científica, són mereixedors de mesures de protecció.” Podríem dir, doncs, que són arbres representants dels valors de la protecció de la natura. Tal i com afirmà Ernest Costa (fotògraf i autor de diversos libres com Arbres monumentals): 

“Protegir els arbres va molt més enllà de salvaguardar‐los físicament. Obliga a mantenir vives les paraules que els acompanyen, a ser respectuosos amb els elements que apleguen la història acumulada a l’entorn de cadascuna d’aquestes plantes, a servar la memòria oral o escrita que ens deixen.”

Ernest Costa 

La flora d’aquesta parada és protagonitzada pel pi pinyer i el pi blanc. Aquest últim, però, l’explicarem a la següent parada perquè hi apareix amb més abundància.

El pi pinyer/ pino piñonero/ pine tree/ pin parasol// Pinus pinea 

El pi pinyer és un arbre de la família de las pinàcies (Pinaceae) procedent del Mediterrani oriental. Creix sobre terrenys poc consolidats o sorrencs i en llocs ben assolellats. Tant la seva forma, semblant a la d’un para-sol, com la seva escorça clivellada són característiques pròpies de l’arbre que ens són útils per tal de diferenciar-lo, per exemple, del pi blanc. El fruit del pi pinyer són els pinyons, valuosos i rics en greixos, proteïnes, ferro, calci, fòsfor i potassi. 

Quant a les seves aplicacions medicinals, podem utilitzar les gemmes tendres i les pinyes per al tractament de malalties pectorals (com l’asma, el reumatisme, la tos i les afeccions bronquials). 

El cap d’ase o tomaní/ canta hueso / lavender/ lavande stéchade// Lavandula stroechas


El cap d’ase és un tipus de lavanda, les quals són plantes aromàtiques de la família de les labiades (Labiatae), típicament mediterrània. Té propietats digestives, estimulants, antiespasmòdiques i antisèptiques.