Aquesta és una parada peculiar ja que, tal com la tercera, no està situada en un lloc en concret sinó, més aviat, engloba certa part del camí que recorrem. La planta més característica i destacable de la parada és la vinya ja que al lateral esquerre del camí trobem cultius i més cultius de la planta. Així doncs, començarem a explicar la flora de la parada amb aquesta.
La vinya/ vid/ grapevine/ vigne// vitis vinifera
La vinya és una planta predominant dels cultius d’aquesta zona de la família de les vitàcies (Vitaceae). El cultiu a Catalunya, segons l’Oriol Bassa (tècnic de medi ambient), té una llarga història ja que, avui dia, a diferència d’anys enrere, les vinyes no són considerades plantes autòctones.
Concretament l’any 1946, la vinya era, entre d’altres, el conreu predominant de la zona. L’espai industrial que actualment podem veure més enrere dels camps de cultius abans era totalment destinat a la seva plantació. Tanmateix, l’any 1950, els francesos portaren una barca carregada de vinyes provinents dels Estats Units. En aquests transports, però, les vinyes eren acompanyades d’una petita mosca anomenada fil·loxera i els nostres peus de vinya no foren resistents a ella. Anys més tard, es va descobrir que els peus americans sí que resistien aquella plaga i, des d’aleshores, les vinyes de Catalunya contenen un peu americà sota les varietats de vinyes europees.
A part de la problemàtica amb els peus de les vinyes, posteriorment n’aparegueren d’altres com, per exemple, el canvi d’ús de les terres. Com hem esmentat, antigament la plantació de vinyes ocupava més terreny; per tant, la immensa majoria era destinat al cultiu de la planta. Actualment, però, a causa de la industrialització, les fàbriques han anat envaint l’estesa expansió dels cultius i han canviat així, de manera dràstica, l’objectiu pel qual s’usa el terreny. Pel que fa les propietats medicinals de la vinya, el seu fruit n’és el primordial, ja que constitueix un dels principals aliments desintoxicants. A més a més, el seu consum pot inhibir el creixement de les cèl·lules canceroses, prevenir el restrenyiment i disminuir el colesterol.
Per últim, gràcies a la seva riquesa en sucres i hidrats de carboni, el raïm es considera una font d’energia natural per persones que efectuen un esforç físic extra com esportistes o infants en època de creixement.
Una altra planta que trobem a la novena parada és un gran eucaliptus/ eucalipto/ tasmanian blue gum/ eucalyptus commun// Eucalyptus globulus
L’eucaliptus és una planta medicinal de la família de les mirtàcies (Myrtaceae). El seu hàbitat natural és a Austràlia i a Tasmània, aquí tan sols el trobem cultivat. Se sol plantar a prop de pantans o llocs humits ja que absorbeix molta aigua i ajuda a disminuir les plagues d’insectes. Per aquest motiu, quan és cultivat als boscos, n’incrementen la dessecació transformant així l’ecosistema.
És una planta amb un gran nombre de propietats medicinals, com per exemple, és útil per les malalties respiratòries ja que pot combatre-les gràcies a les propietats expectorants. Per aquest mateix motiu, és recomanable per a combatre la tos, la febre, la rinitis, la faringitis, la grip, la bronquitis i la gola resseca. A més a més, es pot aprofitar per desinfectar la pell gràcies a les seves propietats antisèptiques (curar ferides, herpes o l’acne). La diabetis també és una malaltia que, amb l’ajuda de l’eucaliptus, es pot procurar prevenir o millorar gràcies a les seves propietats hipoglucemiants degut que permet disminuir el nivell de sucre a la sang. Aquesta planta, alhora, és útil quant a la higiene bucal: per combatre el mal alè o per les inflamacions de les genives.
L’arç blanc/ majuelo/ hawthorn/ aubépine à un style//Cartaegus monogyna
L’arç blanc és un arbust de la família de les rosàcies (Rosaceae). Es troba en estat natural en boscos, matollars, bardisses i vores de torrents i rius. El fruit, d’un color vermell intens, és comestible al natural, quan és ben madur.
La propietat remeiera més destacada de l’arç blanc és la cardiotònica. És a dir, millora la circulació coronària i l’arteriosclerosi, la pressió sanguínia i, gràcies a la seva propietat sedant, combat l’arítmia i la taquicàrdia. A més a més, se sol dir que una infusió de les fulles i flors de l’arbust pot ser útil per a combatre tant el vertigen com l’ insomni.
La betònica/ betónica/ betony/ bétoine// Stachys officinalis
La betònica és una planta herbàcia de la família de les labiades (Labiatae). Les seves flors són liloses i, com totes les labiades, oloroses. Viu en herbassars ruderals, boscos d’alzina, rouredes i matollars. Les seves parts més útils pel que fa les aplicacions medicinals són les fulles gràcies a les seves propietats vulneràries (ajuden a combatre el mal de cap, el vertigen, els constipats, les ferides i les llagues). Les arrels també poden ser aplicables medicinalment ja que són força purgants.
La sempreviva/ siempreviva/ houseleek / immortelle commune// Helichrysum stoechas
La sempreviva és una mata de la família de les asteràcies (Aceraceae) i característica de la regió mediterrània. Sol viure en terrenys pobres i pedregosos i rep aquest nom ja que les seves flors sempre són seques, és a dir, sempre perduren. Per aquest motiu, solen utilitzar-se en detalls florals, sobretot pels cementiris. Quant a l’àmbit medicinal, les flors de la planta en infusió tenen propietats febrífugues i pectorals.
El roure/ roble/ oak/ roure // Quercus ...
En aquesta parada trobem també un arbre que destaca per la seva abundància a la vora dels camins: el roure, de la família de les fagàcies (Fagaceae). N’hi ha de moltes varietats i en totes les rouredes se’n troben de diferents segons el grau d’humitat del lloc on se situen. Per aquest motiu, vam diferenciar les diferents classes de roure que trobem concretament en aquesta roureda gràcies a l’ajuda d’una clau dicotòmica i el mateix tècnic de medi ambient del municipi, l’Oriol Bassa. Ell ens va explicar que a Palafolls tenim quatre tipus de roure, són els següents: el roure martinenc (Quercus pubescens), el roure africà (Quercus canariensis), el roure pènol (Quercus robur) i, per últim, el roure de fulla gran (Quercus petraea).
Tanmateix, al bosc no ens serà gaire fàcil identificar i determinar els tipus de roure que hi habiten ja que aquests sovint s’hibriden, és a dir, es barregen entre ells. Així, trobar el roure original a partir de les fulles és molt complicat. Ara bé, cal remarcar que es considera una bona senyal el fet que els roures d’un bosc estiguin hibridats ja que, d’aquesta manera, proporcionen més diversitat a la roureda.
És comparable amb els humans: ens solem aparellar amb persones que no són de la nostra mateixa família perquè, d’altra forma, podríem donar peu al naixement de bebès amb discapacitats (en el cas dels roures: roures malalts). Vam ensenyar-li a l’Oriol Bassa les diferents fulles de roure que trobem a la parada per tal que ens ajudés a conèixer i diferenciar els diferents tipus que hi ha. Us les ensenyarem:
En aquesta parada, quant a la fauna, trobem dos tipus d’ocells i dos tipus de papallones diferents. Pel que fa els ocells, un d’ells és el corb (Corvus corax). El corb és un ocell omnívor sedentari que ocupa el mateix territori durant tot l’any. En podem trobar a gran part del país, tant a la costa com als Pirineus, evitant solament les zones més humanitzades. Tot i ser un ocell força estès no abunda enlloc.
El segon ocell que podem veure és el tudó (Columba palumbus), tal com en la primera parada. És un tipus de colom robust i amb un cap molt petit en relació amb el cos. Té un plomatge gris tirant a blau, el bec ataronjat i les potes vermelles. Cap al setembre arriben tudons migratoris per passar l’hivern per indrets com aquest. Tot i ser comú per tot el país, mostra una certa predilecció per les rouredes i els alzinars, sobretot si tenen a prop zones obertes o cultius.
Quant a les papallones, la primera que explicarem és l’escac ibèric/ Medioluto ibèrica/ Iberian marbled white/ Échiquier de l'Ibérie// Melanargia lachesis
La papallona escac ibèric és una papallona relativament gran, pertanyent a la família dels nimfàlids (Nymphalidae) i, dins d'aquesta, a la subfamília dels satírids (Satyrinae). És característica de les zones seques, herboses i amb flors i és una de les papallones més abundants durant l’estiu.
La segona i última papallona que hem descobert és la margenera/ salta cercas/ wall brown/ mégère// Lasiommata megera
És una de les papallones, també pertanyent a la família dels nimfàlids (Nymphalidae), més comunes de Catalunya. És freqüent als marges dels camins, a les clarianes de bosc , prats i zones rocoses, és a dir, a pràcticament qualsevol biòtop obert i assolellat. La podem trobar a partir del març i fins ben acabat el novembre ja que, com les sargantanes, és una gran amant del sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada