Un cop passat el pont, la riera de la Burgada i la masia de Can Moner, ens situem encara més a prop de l’institut Font del Ferro, lloc on farem la tercera parada. Aquesta és una mica més extensa, ja que no hi ha un únic punt referent sinó que engloba força part del camí. Des d’aquesta, si ens col·loquem d’esquena a l’institut, veiem alguns dels grans camps de cultius de Palafolls. Aquests estan en una disposició molt característica de la muntanya mitjana mediterrània anomenada terrasses de cultius. És una forma de cultiu tradicional basada en aconseguir el conreu en un terreny pla ja que, d’altra forma (terreny amb pendent), quan plou, l’aigua arrossega tots els nutrients cap a fora i en provoca així l’erosió.
Al terra del camí se solen veure petjades de quatre dits característiques de porc senglar. El porc senglar (Sus crofa) és un animal mamífer omnívor que fa la recerca de l’aliment, sovint enterrat a terra i trobat gràcies al seu bon olfacte, de nit. De dia es resguarda entre la vegetació, en llocs més aviat fangosos (boscos o camps de conreu). Per aquest motiu, l’itinerari que us mostrem esdevé un hotel de cinc estrelles per a aquests animals. Malgrat que sovint es diu que l’olor de l’ésser humà inquieta l’animal i sol allunyar-se de seguida que nota la nostra presència, no podem refiar-nos d’aquesta creença popular ja que, realment, el porc senglar pot arribar a ser molt perillós (sobretot si està ferit o si es tracta d’una femella amb cries). Cal tenir en compte que la cacera s’efectua dues vegades a la setmana pels boscos de Palafolls (cada dijous, diumenge i festius).
Tornant a tocar el paisatge que ens envolta, a part dels cultius d’enciam, tomaqueres, cebes... Situades a les terrasses de cultius, hi trobarem, com a cada parada, un seguit de plantes medicinals importants que cal esmentar:
La primera que comentarem és la corretjola de serp/ campanilla / mallow bindweed/ fausse guimauve // Convolvulus althaeoides
És una planta perenne de la família de les convolvulàcies (Convolvulaceae). Se sol trobar a la part mediterrània, concretament en prats secs o a les vores dels camins. Tant les seves fulles com les seves arrels tenen propietats laxants molt actives, per tant, és molt recomanable per a persones amb restrenyiment.
El lledoner/ alatonero/ nettletree/ micocoulier// Celtis australis
El lledoner és un arbre d’origen oriental de la família de les ulmàcies (Ulmaceae). El podem trobar naturalitzat a tota la regió de la mediterrània menys a les Illes Balears. No forma mai boscos i viu en zones sobretot rocoses, temperades i en marges i barrancs. El seu fruit, el lledó, és un fruit molt dolç i se sol dir que és un bon substitut dels caramels dels infants, ja que, amb l’ingestió d’aquest enlloc dels caramels, evitem les càries provocades pels sucres.
El porradell/ puerro silvestre/ wild leek/ poireau du levant// Allium ampeloprasum
El porradell també és una planta de la família de les lilàcies (Liliaceae). Viu en erms, talussos i tanques a la regió mediterrània. És una planta amb moltes propietats beneficioses per a la salut: és diürètic, relaxant, antisèptic, laxant, digestiu, baixa la tensió arterial, és de fàcil digestió, alleuja les irritacions de la gola i funciona com a expectorant i estimulant.
L’enciam silvestre/ lechuga silvestre/ acrid lettuce/ laitue sauvage/ Lactuca virosa
L’enciam és una planta d’hort de la família de les compostes (Asteraceae). El seu origen se situa a l’Àsia. Es troba àmpliament cultivat en tot el món, presentant nombroses varietats.
És diürètic, té propietats carminatives (és a dir, que expulsa el vent dels conductes intestinals), prevé l’arteriosclerosi (l’engruiximent, enduriment i a vegades oclusió de les arteries) i ajuda a calmar els nervis i controlar les palpitacions. Les fulles de l’enciam resulten interessants per a les afeccions de l’aparell respiratori ja que combat l’asma i els espasmes bronquials, per exemple. A més a més, pot ser útil com a col·liri ocular per a tractar la conjuntivitis o els ulls cansats.
L’alzina surera/ alcornoque o elcina/ cork oak/ chêne-liège/ Quercus suber
L’alzina surera (també anomenada surera o suro) és un arbre perenne de la família de les fagàcies (Fagaceae) i es tracta d’una espècie pròpia del mediterrani. La seva característica més identificativa és l’escorça gruixuda i rugosa que és la matèria prima per fabricar taps de suro de cava i vi. De la mateixa manera, funciona com una capa de protecció per l’arbre tant del clima com dels incendis.
El fruit, que surt de la flor femenina, és el gla, el qual és molt ric en carbohidrats. Amb glans torrats i mòlts es prepara una beguda substitutiva del cafè, que no perjudica el cor ni el sistema nerviós i té una acció tònica i reguladora de la funció intestinal. Tanmateix, no podem abusar de la beguda ja que en dosis excessives produeix restrenyiment.
Com podem veure a la següent fotografia algunes de les alzines sureres que trobem en aquesta parada estan tallades. Això és degut a activitats humanes perjudicials per al bosc en les quals (ja des de l’antiguitat) s’exploten alzines sureres perquè de l’escorça, com hem dit, se n’extreu el suro.
L’aritjol/ zarzaparrilla/ mediterranean smilax/ salse pareille// Smilax aspera
L’aritjol és un tipus de liana tradicionalment inclosa a la família de las liliàcies encara que actualment pertany a la família de les esmilacàcies (Smilacaceae).
El seu hàbitat natural és als boscos mediterranis sota arbres perennes o zones arbustives, és a dir, majoritàriament, el podem trobar a llocs més aviat ombrívols i humits.
L’aritjol és una planta adequada per a tractar la retenció de líquids, l’eliminació serosa de les articulacions, les malalties de la pell com acne o dermatitis i les inflamacions o pedres en els ronyons. També és útil pel tractament de la sífilis, la gonorrea i altres malalties de transmissió sexual.
La raspeta o rogeta/ rubia brava/ wild madder/ garance voyageuse// Rubia peregrina
La raspeta és una liana de la família de les rubiàcies (Rubiaceae) de mida petita i coberta de pèls ganxuts. És freqüent als alzinars i es distribueix dins la zona del clima mediterrani, tanmateix, arriba també al sud d’argentina. Quant a les propietats medicinals més destacables podríem dir que és diürètica i emmenagoga.
L’espàrrec/ espárrago/ asparagus/asperge// Asparagus officinalis
L’espàrrec és el turió (brot tendre que neix d’un rizoma) comestible de l’esparreguera poc o molt gruixut i amb fulles incipients. Es diu així perquè conté molta asparagina (aminoàcid proteic, amida de l’àcid aspàrtic). És natiu de la mediterrània i, per tant, el localitzem en tota la conca. Creix sobretot en terrenys sorrencs i relativament secs però amb una capa freàtica (relativa a les aigües subterrànies) profunda i poc freda.
A part del consum alimentari que tots coneixem és famós pel seu efecte diürètic i la seva riquesa en fibra saludable per a la flora intestinal. A més, conté sofre, el qual augmenta la qualitat dels cabells, pell i ungles. En definitiva, és una hortalissa que destaca pel seu gran poder diürètic i per la seva riquesa en antioxidants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada