Des d’aquesta parada gaudim d’unes vistes des d’una mena de mirador produït per un gran sot (aquest ocasionat pels despreniments dels blocs de granit) que marca el final de la parada i alhora en limita el pas.
Si mirem cap a l’esquerra en direcció nord, podem veure el tram final de la Tordera. Es tracta de la zona més planera, la zona on s’acumulen tots els sediments que el riu arrossega des de la part alta i, consegüentment, on hi ha més nutrients i sals minerals. De tant en tant, quan la Tordera davalla amb molta aigua i inunda la plana (ja que és una zona inundable), lògicament, se n’acumulen encara més i, d’aquesta manera, la terra esdevé més fèrtil i rica, fet profitós per als conreus que viuen d’aquests nutrients.
Com que aquesta és una zona molt assolellada està plena de pins blancs que reconeixem gràcies a la seva característica escorça blanquinosa i les pinyes petites. També trobem alzines joves que comencen a brotar juntament amb arbustos o mates com l’aladern o l’estepa que guarneixen el bosc mixt.
Pel que fa l’alzina surera, com hem comentat en parades anteriors, el seu suro (que trobem a l’escorça) protegeix l’arbre del foc. Quant al pi, en canvi, donat que és una planta piròfila i la seva resina és inflamable, té tendència a produir el foc i a cremar molt bé (a partir de les substàncies que crea: la pinassa). És per aquest motiu que, sobretot en aquest bosc, cal anar molt en compte amb tot allò relacionat amb el foc ja que, com veiem, no és pas gaire difícil generar un incendi.
De fet, com podem comprovar, els arbres que trobem en aquest bosc han tornat a créixer (és a dir, han rebrotat); per tant, han estat alterats o bé naturalment (per erosions en riberes de rius, incendis naturals...) o bé per degradacions antròpiques (incendis provocats, desmunt de boscos originals, etc). Tal com no podem conèixer el “com”, si que podem conèixer el “què”, és a dir, si bé podem assegurar que s’ha degradat el bosc primari perquè, gràcies al clar rebrot dels arbres, comprovem que estem trepitjant un bosc secundari, som ignorants de com s’ha provocat aquesta degradació i quina n’és la causa principal.
Algunes de les plantes i arbres que trobem en aquesta cinquena parada són les següents: començarem pel primer que va sorgir i que, per tant, creà aquest bosc mixt secundari:
El pi blanc/ pino de alepo o pino carrasco/ alep popine/ pin d’alep// Pinus halepensis
El pi blanc és un arbre perennifoli (de fulles perennes) de la família de les pinàcies (Pinaceae). És un arbre que mereix especial atenció perquè recobreix gairebé tot l’itinerari a més del territori de Catalunya i el Bages. Les seves flors masculines pengen agrupades de l’arbre en espigues mentre les femenines formen cons rosats que miren cap a dalt. Viu a la terra baixa ocupant les zones seques i pedregoses i és un dels arbres més resistents a la sequera.
L'arbocer o arboç/ madroño/ arbutus/ arbousier// Arbutus unedo
L’arbocer és una planta amb flor de la família de les ericàcies (Ericaceae). Es pot considerar indiferent pel que fa l'origen del sòl i si bé manifesta certa preferència pels sòls àcids, acostuma a trobar-se amb pH no molt allunyats del neutre. És una espècie piro resistent, és a dir, aprofita la reserva alimentària que li facilita la soca. D’aquesta manera, té una gran capacitat rebrotadora (sempre i quan no se n’arranqui la part que resta a la terra amb les arrels). Aquest fet fa que puguem trobar l'arboç com a una de les espècies dominants en algunes zones cremades o sovint (o excessivament) tallades, tal com ho és el bosc d’aquesta parada.
El llentiscle o llentrisca/ lentisco/ mastic/ mastic/ Pistacia lentiscus
El llentiscle és un arbust perenne de la família de les anacardiàcies (Anacardiaceae). Normalment no es troben exemplars gaire grans degut als incendis o altres agressions humanes. És molt abundant a les garrigues i sotaboscs dels pinars i alzinars.
L’aladern fals o aladern de fulla ample/ agracejo/ broad-leaved phillyrea/ alavert à larges feuilles// Phillyrea latifolia
L’aladern fals és un arbre o arbust, de la família de les oleàcies (Oleaceae). Pot arribar a ser l'espècie dominant a les carenes i als indrets rocosos per la seva extraordinària resistència a la secada estiuenca. L’aladern té forces propietats com a medicina natural, entre elles: tracta la febre, la diarrea, els trastorns estomacals i les infeccions pulmonars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada