"Se, per boca dels meus pares, que tota la
vida m’he enfilat als arbres. Vaig començar de tan petita que no recordo el
perquè d’aquesta mena d’obsessió o afinitat.
Recordo que m’agradava la sensació d’haver
d’estirar-me tota jo per arribar a les branques més altes i la sensació
d’emmotllament a les seves formes; recordo pensar que, per no caure, havia
d’aferrar-me al tronc fins a aconseguir la seva forma, agafar les seves corbes,
cada protuberància,...
Recordo sentir-me sempre molt lliure dalt
d’un arbre. Una mica salvatge, fins i tot. Una mica animal. Era la meva manera
de fugir de les convencions humanes, de fugir de la meva humanitat. L’arbre em
transmetia, em transmet, fermesa i respecte davant del perill de caure, però
també complicitat i plaer quan aconsegueixo arribar a un punt difícil.
Dalt dels arbres, es veu les coses des
d’una altra perspectiva. El ritme frenètic de la vida s’atura. Et pots permetre
pensar o deixar de fer-ho, filosofar, llegir... Dalt d’un arbre vaig llegir la
meva primera poesia. Fins llavors, el ritme lent que exigeix aquest llenguatge,
tan carregat d’imatges, mai s’havia acabat d’adequar a la meva realitat.
M’agrada molt continuar enfilant-m’hi.
Potser per l’adrenalina d’estar fent coses que teòricament s’han d’abandonar a
mesura que un es fa gran. L’adrenalina de l’esforç físic i de superació i el
plaer sensitiu, visual i intel·lectual.
Tal
vegada estic filosofant massa sobre un fet que és més simple que totes aquestes
paraules. M’enfilo als arbres per plaer,
per curiositat, per repte i per diversió. Per elevar-me de la realitat i
connectar amb el jo més salvatge; amb la immobilitat i el moviment; amb el so
de les fulles i de la natura viva; amb el jo viu."
Alba Cabrera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada